CANT ESPIRITUAL

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,

què més ens podeu dâ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,

i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor

que s’hi mou sempre … i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l’eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué: “-Atura’t”

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria

aturar tants moments de cada dia

per fê’ls eterns a dintre del meu cor!…

O és que aquest “fê etern” és ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?

Fóra l’ombra només del temps que passa,

la il.lusió del lluny i de l’a prop,

i el compte de lo molt, i el poc i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,

tan divers, tan extens, tan temporal;

aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,

és ma pàtria, Senyor; i no podria

ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar:

si ma fe i ma esperança aquí s’atura

me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles,

i encara allí voldria ésser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,

si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,

per què aclucâ’ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi …

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença

en què s’acluquin aquests ulls humans,

obriu-me’n, Senyô, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia’m la mort una major naixença!